El llibre escrit pel president i completat ara per Carles Ribera. Amb pròleg d'Artur Mas.

«Cata... què?» és l'expressió amb què, fins fa ben poc, els estrangers interrogaven els catalans que parlaven del seu país. «Catawhat?», «Cataquoi?». Volien dir «No sé de què em parles».

Carles Puigdemont, el 1994 ja va fer una investigació sense precedents: com havia tractat el fet català la premsa internacional, en el passat i fins als Jocs Olímpics de Barcelona. És curiós i significatiu descobrir el ressò i la interpretació que va tenir per als diaris d'arreu del món, i especialment d'Europa i els Estats Units, la realitat catalana.

Le Monde, Paris Match, Corriere della Sera, La Stampa, DerSpiegel, Frankfurter Allgemeine, The New York Times, The Washington Post, Tokyo Shimbun, Asahi... són alguns dels diversos diaris que l'autor va explorar quan la informàtica i la digitalització no existien i, per tant, eren necessàries l'empenta i la convicció d'un jove que sabia que, per canviar la realitat, el primer que has de fer és conèixer-la.

La visió que el món té de nosaltres està canviant. Així ho demostra l'apartat que ha escrit el periodista Carles Ribera per a aquesta nova edició i que recull el que s'ha dit de Catalunya a tot el món des del 1994 fins a aquest mateix 2016. Ara som notícia internacional. Aquell «Cata... què?» s'ha convertit sovint en un «Ah! Els catalans de la independència!...».

Ja ho deia Carles Puigdemont al 1994: el que queda per fer és a les nostres mans.

Charlotte és una altra invitació irresistible de R.J. Palacio, autora de Wonder, a triar sempre ser amables amb els altres, encara que a secundària, ja se sap, hi hagi dies que costa una mica.

Si heu llegit Wonder, El capítol del Julian i Plutó, no us podeu perdre Charlotte, que us obrirà una finestra a una part de l'escola de l'Auggie que fins ara R.J. Palacio gairebé no ens havia ensenyat: el món de les nenes.

A través del relat de la Charlotte, la nena triada pel professor Culet per ensenyar l'escola a l'Auggie, veurem com viuen les noies que una part dels nens de la classe faci bullying a l'Auggie i al seu amic Jack Will, i també fins a quin punt els nostres prejudicis i l'afany de ser acceptats pels altres de vegades ens impedeixen ser nosaltres mateixos.

En un món on el bullying entre els joves s'està convertint en una vertadera epidèmia, els llibres de la sèrie «Wonder» ofereixen una nova visió refrescant, necessària i esperançadora.

SENSE LÍMITS

Torna Carmen Mola, l'últim fenomen de la novel·la negra espanyola (600.000 lectors) i la seva autora més audaç amb una entrega encara més revulsiva, violenta i sorprenent.

«Ningú torna indemne de l'infern.»

És la nit del cap d'any xinès, comença l'any del porc. La Chesca, al capdavant de la Brigada d'Anàlisi de Casos des de fa un any, ha quedat amb l'Ángel Zárate, però a l'últim moment aquest no s'hi presenta. Tot i així, ella surt a divertir-se, coneix un home i passa la nit amb ell. L'endemà al matí, tres individus se li planten al voltant del llit i una olor repulsiva de porc impregna el dormitori. Després d'un dia sencer sense tenir notícies de la seva companya, els membres de la BAC comencen a buscar-la. Compten per a la recerca amb una ajuda inestimable: la de l'Elena Blanco, que va deixar la policia després del daltabaix que va suposar el cas de la Xarxa Porpra, però és incapaç de donar l'esquena a una amiga, encara que la gelosia pot jugar-li una mala passada. Molt aviat la brigada anirà entrellucant l'horror, físic i moral, del qual la Chesca no és l'única víctima.

«A cada cas perdem un tros d'ànima», diu l'Elena al Zárate. A mesura que avancem en la lectura, fins i tot nosaltres podríem sentir el mateix.

La crítica ha dit:
«Tots cauen rendits (qui l'agafa no la deixa anar) davant la força i la intensitat d'una història que no desmereix el millor noir de Pierre Lemaitre, comparteix elements amb Sandrone Dazieri i té com a protagonista una (sí, és una dona) detectiva d'aquelles que fan època (i sèries).»
Inés Martín Rodrigo, ABC

«L'Elena Ferrante espanyola? Carmen Mola irromp amb força en el panorama de la novel·la negra.»
Juan Carlos Galindo, El País

«Qui és Carmen Mola? Potser importa? Les seves novel·les atrapen amb una originalitat que ens sotmet i ens fa desitjar més, molt més, quan, horroritzats, ens adonem que estem ja en l'última pàgina.»
Jordi Llobregat, director de València Negra

«La novel·la negra o muta o s'estanca. Carmen Mola, l'escriptora mutant. El pitjor d'ella, que no la pots convidar a un festival.»
Carlos Zanón, director de BCNegra

«Sigui qui sigui, Mola s'ha superat a si mateix/a.»
M. Rodríguez Rivero, «Babelia» (El País)

«Des de la primera pàgina, Carmen Mola, sigui qui sigui, demostra tenir una veu pròpia, i això, en el gènere negre i fora d'aquest, ja és molt, potser la meitat de tot. O més.»
Lorenzo Silva, director de Getafe Negre

«On estava amagada aquesta narradora?»
Ángel Del Carrer, director de Gijón Negro

La novel·la per adults més venuda en menys temps en la història dels Estats Units: dos milions d'exemplars en tres mesos. Traduïda a 46 llengües. Adaptada al cinema per DreamWorks amb Emily Blunt com a protagonista.

La Rachel agafa cada matí el mateix tren. Sap que cada dia s'atura en un semàfor vermell i que des d'allà veurà els jardins del darrere d'una renglera de cases.

En una d'aquestes cases hi viu una parella que la Rachel no pot evitar mirar cada vegada. Fins i tot els ha batejat, com si els conegués: són la Jess i en Jason. A ella li sembla que tenen una vida perfecta. Tant de bo ella pogués ser igual de feliç que ells.

Fins que un dia veu una escena que la deixa de pedra. Dura només un minut, perquè el tren de seguida es torna a posar en marxa; però n'hi ha hagut prou.

De sobte tot ha canviat. Ara la Rachel té l'oportunitat d'entrar en unes vides que fins a aquest moment només havia mirat delluny, i no la pensa deixar escapar. S'ha acabat ser només la noia del tren.

La crítica ha dit...
«La ciència de les pors, l'estira-i-arronsa entre el desig i l'autocontrol, el pes de la culpa, els límits del periodisme i la imperfecció de l'amor en el món neuròtic i tecnològic d'avui fan de La noia del tren un dels pocs best sellers que fan treure el barret al crític més despietat.»
Anna Carreras, TimeOut

«Una de les millors virtuts d'aquest llibre és que fa lectors. Si fa temps que no llegeixes, si et costa que un llibre t'atrapi, si fa temps que ho intentes i no passes de la pàgina cinquanta... prova-ho amb aquest. Complirà les teves expectatives.»
Tot és una mentida

«Un thriller d'allò més absorbent. Ruth Rendell pot descansar d'allò més tranquil·la. La gràcia consisteix en el fet que li acabem agafant afecte a una dona frustrada, alcohòlica i xafardera. Una gran novel·la policial i una amarga reflexió sobre l'amor i la capacitat d'autoengany dels que estimen.»
Ramón de España, El Periódico

«Una novel·la de suspens boníssima. Em va tenir gairebé tota la nit despert. La narradora alcohòlica és absolutament perfecta.»
Stephen King

«Un debut impressionant.»
The Guardian

«Una lectura absorbent.»
The Boston Globe

«Addictiva.»
The Observer

«Quina col·lecció de personatges, quina situació, quin llibre! És Alfred Hitchcock per a una nova generació.»
Terry Hayes

«El narrador que millor t'enganya d'aquest any és la protagonista de La noia del tren. Voto per ella.»
The Times

«Hawkins ha escrit un thriller intel·ligent i mordaç que ofereix als lectors una visió de 360 graus del desig, l'amor, el matrimoni i el divorci.»
Good Housekeeping

«No hi ha res com un possible assassinat per trencar la monotonia del teu viatge diari a la feina.»
Cosmopolitan

«D'una astúcia fascinant.»
Publishers Weekly

«A poc a poc, Hawkins va deixant al descobert la dura realitat de l'amor.»
Kirkus

«Prepara't per quedar captivat, prepara't per obsessionar-t'hi.»
Laura Kasischke

Amb Locus tenim el riure assegurat, perquè la manera de veure i explicar el món del seu autor, Antoni Gual, és singularment divertida.

El narrador de Locus és un jove neuròtic que no sap ben bé on va i que topa contínuament amb gent que encara està pitjor que ell, en una desfilada de personatges estrafolaris i al·lucinants que es converteixen en els pilars de la narració, des de l'oncle Quasimodo fins al cosí penques, passant pel general que convida el protagonista a llegir a la caseta del gos. Locus és un relat de formació i aprenentatge, però al revés: el camí que segueix el nostre heroi és el de la deseducació i el desenfocament.

Locus es resisteix a ser classificat en cap gènere literari pur. Segurament cal situar-lo entre aquesta mena de memòries novel·lades que de tant en tant trobem en la història de la literatura. On comença una fantasia que el narrador no sap destriar de la realitat? Impossible treure'n l'aigua clara, i això és el que fa que el llibre ens atrapi.

I és que Locus és bàsicament la traducció literària de la singular mirada d'Antoni Gual sobre aquest circ on ens han fet viure sense que ningú ens hagi demanat permís.

Ressenyes:
«Fa petar de riure i ens demostra que l'autèntica ficció és la nostra existència.»
Joan Carreras

«Una mirada lúcida, irònica i sàvia sobre la cultura, la literatura i la vida.»
Hilari de Cara

«L'aplaudeixo amb entusiasme. M'ha fet somriure, riure, m'ha emocionat i esborronat i m'ha fet rumiar.»
Lector

«Què més vull?»
Sílvia Soler

Després de la Veritat, la Desaparició.

NOMÉS DICKER PODIA SUPERAR-SE A SÍ MATEIX.

Més de 9.000.000 de lectors l'estaven esperant.

Pel guanyador del Premi Goncourt del Lycéens, del Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa, del Premi Lire, del Premi Qué Leer i del Premi San Clemente.

30 de juliol del 1994. Orphea, una petita ciutat costanera dels Hamptons, a l'estat de Nova York, està molt trasbalsada per un succés esgarrifós: l'alcalde i tota la seva família han mort assassinats a casa seva, juntament amb una noia que passava per allà fent jòguing i havia sigut testimoni del crim.

Investigaran el cas dos joves policies, el Jesse Rosenberg i el Derek Scott. Ambiciosos i tenaços, aconseguiran desemmascarar l'assassí gràcies a tot un seguit de proves incontestables, cosa que els valdrà els elogis dels seussuperiors i fins i tot una condecoració.

Però vint anys més tard, a principis d'estiu del 2014, el Jesse rep, pocs dies abans de deixar el cos de policia, la visita d'una periodista, la Stephanie Mailer, que li assegura que es va equivocar de culpable. Poc després, la jove desapareix en circumstàncies misterioses. Què li ha passat a la Stephanie Mailer? Què ha descobert? I, sobretot: què va passar en realitat el vespre del 30 de juliol del 1994 a Orphea?

Què n'han dit:
«Va i ve en el temps com si res. Un narrador extraordinari. Endimoniada lectura que, com bé adverteix l'autor, s'ha de fer gairebé d'una tirada. Dicker no escriu paràgrafs en els quals aturar-se i meditar. El vertigen creixent en què es desenvolupa aquesta trama és una gran maniobra que requereix entregada atenció. La lleugeresa, la ferocitat; i també l'alegre frivolitat i impunitat del jove Dicker per deixar anar a l'arena narrativa aquestes bèsties negres, hauria deixat bocabadat el jove Hamlet.»
Lilian Neuman, La Vanguardia

«Ben travada i, sobretot, molt real. Dicker és sinònim d'una bona estona de literatura que permet al mateix temps evasió i desconnexió sense deixar en el fons d'estar pensant en la realitat que ens envolta.»
Martí Gironell, L'Illa dels Llibres