«Jo tenia dotze anys i vaig fer meva la paradoxa que significa creure que tot va bé mentre t'apropes vertiginosament al cop final».Andreu Martín, un dels autors més prolífics i llegits de Catalunya, s’estrena en un dels pocs gèneres que li faltava conrear: el de les memòries. I ho fa amb la sornegueria i aquell característic estil addictiu que els lectors saben que trobaran en els seus llibres. Escriptor vocacional des de petit, guionista de còmics i culebrots, best-seller de la novel·la juvenil i mestre indiscutible de la novel·la negra, les seves memòries estan impregnades d’un humor irònic i amable, …
«Jo tenia dotze anys i vaig fer meva la paradoxa que significa creure que tot va bé mentre t'apropes vertiginosament al cop final».Andreu Martín, un dels autors més prolífics i llegits de Catalunya, s’estrena en un dels pocs gèneres que li faltava conrear: el de les memòries. I ho fa amb la sornegueria i aquell característic estil addictiu que els lectors saben que trobaran en els seus llibres. Escriptor vocacional des de petit, guionista de còmics i culebrots, best-seller de la novel·la juvenil i mestre indiscutible de la novel·la negra, les seves memòries estan impregnades d’un humor irònic i amable, i ens porten des de l’efervescent Barcelona dels anys vint que es va trobar el seu pare, passant per l’opressió de la Dictadura franquista, la disbauxa i el desencís posterior dels anys setanta i els de la Transició fins a avui, alhora que ens regalen una reflexió imprescindible sobre el fet i l’ofici d’escriure.Unes memòries que també són una mirada perspicaç i lúcida a la història recent de Barcelona.Andreu Martín, (Barcelona, 1949)Publica novel·les des del 1979, i ha guanyat nombrosos premis literaris com ara el Círculo del Crimen 1980 per Prótesis (que va inspirar la pel·lícula de Vicente Aranda Fanny Pelopaja); el Premi Nacional de Narrativa del 1989 per No demanis llobarro fora de temporada —amb Jaume Ribera—, on va néixer el popular personatge Flanagan; el Deutsche Krimi Preis International (a la millor novel·la policíaca publicada a Alemanya el 1992); La Sonrisa Vertical per Espera, ponte así; tres vegades el Hammett de l’Associació Internacional d’Escriptors Policíacs per Barcelona Connection (1989), L’home que tenia raor (1993) i Bellíssimes persones (2000), obra que també va rebre el Premio de Novela Ateneo de Sevilla 2000; el Sant Joan Unnim per Cabaret Pompeya (2011); el V Crims de Tinta per Societat Negra (2012); el Ciutat d’Alzira per Les escopinades dels escarabats (2013), i el VI Premi Pepe Carvalho de novel·la negra, per tota la seva carrera, entre d’altres. És professor a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
