Premi Carles Riba 2018.Sons bruts és un llibre de sonets, iniciat el 2003 i acabat el 2018. L'autor els va començar a escriure, literalment, en veure que necessitava expressar-se dins la llibertat d'aquesta faixa mètrica per no estavellar-se contra una paret. Durant el procés s'emmirallava en Palau i Fabre, quan deia que si no hagués estat poeta i dramaturg hauria estat un assassí o un demagog. Arran d'una ruptura amorosa, Carles Rebassa engega la formulació de sentiments, mirades i exhalacions de l'esperit amb els poemes, que es repeteixen i s'amplien com una obsessió, un mirall esquerdat, una reiteració, un autoretrat …

Un llibre destinat a perdurar en la memòria dels lectors de poesia.El gener del 2015, als setanta anys, va morir Carles Miralles, un dels grans poetes de la seva generació (la de Marta Pessarrodona, Narcís Comadira, Salvador Oliva, Francesc Parcerisas o Pere Gimferrer). La seva trajectòria, marcada per una intensificació creixent de la concentració emotiva i de la capacitat d'agermanar els assumptes més personals i l'interès més obert pel món circumdant, culmina en aquestes Tres suites pòstumes..

La feminitat, el món, els desitjos i dolors, des d'una perspectiva singular que connecta amb els joves de la seva generació.Un llibre de poemes emocionant i fascinador, profundament femení i feminista. El llibre està estructurat en cinc parts (pansir-se, caure, arrelar, créixer i florir), jugant amb la idea de renaixement després de la caiguda. Comença explorant el trauma, la violació, el desamor, la solitud i segueix amb el procés de superació i d'aprenentatge que et porten a florir amb tota la plenitud. Amb senzillesa i una gran sensibilitat, l'autora parla d'autoestima contraposada a l'autoodi, de la cerca impossible de la …

Premi Jocs Florals de Barcelona 2019.L'últim llibre de David Caño, Un cos preciós per destruir, és un compendi afortunat de molts trets i motius de la seva trajectòria poètica: la ciutat de Barcelona, la barreja de naïf i de perversitat, la fascinació pels llocs emblemàtics de lluita col·lectiva (Beirut, Varsòvia, Berlín, Portbou), determinats referents artístics (Caravaggio, Pasolini, Janis Joplin, Jim Jarmush) i el gust pel contrast i pel ritme cinematogràfic. Caño és un poeta amb una personalitat cada vegada més marcada i un resultat més contundent.

Me embriagué de tristeza en este cerco de cristal del que juraste rescatarme.Con el concepto de un casete, Ciento Veinte Minutos se divide en dos lados.En el Lado A, el amor es un tránsito obligado que evidencia su naturaleza contradictoria y refleja nuestra condición interior. En el Lado B, se construye un cuerpo poético que se reafirma en el testimonio de la pérdida de esa otra parte de nosotros, inasible e inabarcable.Así, la escritura de Soriano se sostiene en una intimidad refractante, en versos como señales, como mensajes en botellas destinados a un ausente que no sabemos si los encontrará, …

Un inèdit del poeta més influent de les últimes dècades: un gran llibre de poemes del segle XXI."sóc foraster de la poesia / no he sabut mai què ni qui era / no n'era tassa ni cullera / ni veritat ni fantasia /no sé d'on ve ni de què em tria" A la raó és un llibre de poemes fins ara inèdit que Enric Casasses ha guardat uns anys al calaix; només l'havia donat a conèixer, en part, als recitals. El llibre té dues parts. La primera, «A la raó», comprèn 48 poemes acompanyats amb unes quantes notes de l'autor. …

«Sin renunciar a la emoción que suscita la lectura de sus versos, La civilización no era esto sorprende tanto por la originalidad de su estructura como por la madurez expresiva de una autora de 21 años», ha destacado el jurado que distinguió la obra con el IV Premio ESPASAesPOESÍA. A través de los patchworks poéticos y el monólogo contemplativo de su protagonista, La civilización no era esto plantea una búsqueda de la belleza –que resulta ser pérdida, corrupción u oquedad. Lo realiza mediante «un acto íntimo entre la voz poética, que en este caso es un personaje, y su entorno, una …

La resonancia de una honda voz de poeta.Una estrofa popular abre este poemario: «Llamadme amparo,/ el enfermo buscaba el alivio/ malito, y yo no lo hallo». A continuación, Niño de Elche empieza a hilvanar distintas estampas poéticas dedicadas a la idea del hogar, imagen que caldea la memoria y la imaginería de cada uno, lo que nos ampara contra los embates de la vida.A partir de allí, entre las brumas del olvido, surge la imagen de esos padres, andaluces que se afincaron en Elche para trabajar en las fábricas de calzado; esa casa, la cocina, la mesa con el aceite …